Camerun 2012 (3): A la chéferie de Banka, el rei ens deixarà fotografiar-lo… d’aquí a 2 anys

La mà del Rei de la Chéferie de Banka

26-4-2012.- Comencem la ruta de les “chéferies” bamilikés de l’Oest de Camerun amb la de Banka, prop de Bafang, on topem amb un dels joves prínceps, molt simpàtic, i una de les moltes dones del Rei. Aquest, però, encara no és a punt per rebre les visites. Al cap d’uns minuts podrem tenir una breu entrevista amb ell al porxo de casa seva.

Mentrestant, admirem l’antiga construcció amb canyes de bambú i tiges de rafia, les figures humanes i animals esculpides a les columnes i bigues (algunes reconstruïdes uns anys més cap aquí, tot s’ha de dir) i conversem amb el Príncep.

Finalment l’Ousseni i jo ens asseiem amb el Rei. El guia el tracta reiteradament de “Majesté”, amb un respecte un pèl exagerat. En principi, tenim el dret a preguntar-li obertament qualsevol qüestió, però… quan vull saber quantes esposes té, ens diu que aquesta mena de preguntes, ehem, no les respon un Rei.

Va vestit com si s’acabés de llevar, amb un bubú d’estar per casa i sandàlies, així que, quan vull fotografiar-lo, s’excusa dient que avui no està presentable. És clar, ho enténc, s’ha de cuidar la imatge del Rei.

Però cap problema, de seguida ens convida a tornar a la seva chéferie… el febrer de 2014, que és quan hi haurà la gran celebració dels seus 30 anys de regnat (!), amb convidats il·lustres de totes les chéferies de la regió i també de l’estranger. Diu que aleshores sí que el podrem retratar tant com vulguem. Serà una festa gran, ens avança. “El responsable de la celebració és a Douala, ja està començant a preparar-ho tot…”

Fins d’aquí dos anys, doncs, Majestat.

Per sort, per no marxar amb les mans buides, se m’acut de fer una foto a la seva reial mà agafant el bastó amb mànec d’elefant, que m’ha agradat molt. Mmm, això em recorda un altre Rei, ara mateix, i una altra mena de fotos… però m’ho callo: l’entrevista es dóna per acabada. Ara té altres assumptes i visites per atendre.

Propera parada: chéferie de Banjoun, una de les més grans i autèntiques. (Allà, amb el seu interessant museu, podrem fer una millor immersió en la cultura dels regnes bamilikés i les seves “societés secretes”…)

La mà del Rei de la Chéferie de Banka

Entrada a la chéferie de Banka

Cadira del Rei per rebre visites

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Camerun 2012 (2): Douala-Bafang, la porta del país Bamiliké

Cascades d’Ekon Nkam

Douala-Bafang, 25-4-12.- Deixem la calor humida, els embussos i la bogeria de Douala i prenem la carretera en direcció a les províncies Oest i Nord-Oest del Camerun, amb Bafoussam i Bamenda de capitals respectives. La primera parada, però, és Bafang, la porta d’entrada al País Bamiliké.

Per anar “chez les bamilikés”, com diuen els camerunesos, vaig amb l’Ousseni, el meu guia, “choffeur”, amic i “mestre” en moltes coses, que ja em va acompanyar fa un parell d’anys als campaments dels pigmeus Baka de l’est del país. He tingut l’encert de seguir el seu consell i, per evitar les incomoditats i esperes del transport públic, hem llogat un cotxe senzill però decent: un Toyota Carina climatitzat i en força bon estat tot i el raonable preu de 20.000 CFA al dia que ha negociat amb el propietari.

Una manera de moure’s amb llibertat per aquesta terra fèrtil i ben comunicada entre muntanyes, volcans (amb llacs dins els cràters), salts d’aigua i desenes de “chéferies” amb els seus respectius “fons” (reis) o sultans (i les seves desens d’esposes), que, malgrat la modernització dels costums i una certa “museització”, per dir-ho d’alguna manera, encara permeten una interessant immersió en les tradicions bamiliké i bamun, les seves societats secretes, i el paper actual que juguen en la política i el govern a escala regional.

Convivència

Aquest any he optat per aquesta regió abans que l’Extrem Nord, de gran atractiu, perquè ara mateix m’atreia més el verd exhuberant i les nits fresques dels “highlands” i el “Noun” que les àrides i caloroses terres sahelianes i islamitzades del nord. Però també perquè en aquesta província l’Ousseni té família i amics i podré fer un viatge “de convivència”, tal com ens hem proposat: combinarem alguna nit d’hotel amb altres en cases particulars, on em deixaran una habitació i compartiré els menjars, converses, passejades i alguna que altra ballaruca a ritme de bikutsi.

“Ça c’est autre chose”
Les primeres impressions de la ruta em confirmen que no he triat malament i la cosa promet. Una parada de fruites a Njombé (entre Mbanga i Bandjoun) ens regala com a benvinguda el color i el sabor de la fruita camerunesa acaba de collir: pinyes, papaies, rambutans i mangostans que ens acompanyaran pel viatge. Això sí que són pinyes! Mmmm.

Pinyes i papaies

Papaies

Rambutans

Mangostans

Parada a les espectaculars cascades d’Ekon Nkam, una caiguda d’aigua d’uns 80 metres entre el verd intens i la terra vermella, que va servir d’escenari a Christopher Lambert a la pel·lícula Greystoke: la leyenda de Tarzán. Després de la vista des del mirador no gaire lluny de la carretera es pot caminar fins al cim des d’on cau l’aigua del riu, i des d’on es veuen dos salts bessons més a l’altra banda, més petits.

Cascades d’Ekon Nkam

Pocs quilòmetres més al nord, parada a les belles cascades de Mouankeu.

Cascades de Mouankeu

“Chambre” a l’Hotel La Falaise de Bafang. Demà començarem la ruta de les “cheféries” i els volcans.

Sopem “poisson braisé” amb “batton manioc” amb les mans, tot un clàssic que ens puja amablement la dona de la parada del carrer fins la terrassa del bar on celebrem amb unes Mützig que el Madrid ha perdut per penals davant el Bayern. Camerun em comença a entrar a les venes…

“Ça c’est autre chose”, com diu l’Ousseni cada cop que em parla amb passió d’un nou descobriment. Res a veure amb tot el que hem vist fins ara, en efecte.

Jo conclouria que, així en general, i per moltes coses que anirem explicant, CAMERUN “c’est autre chose”.

 

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Camerun 2012 (1): Una amiga de portada

Douala, Camerun, 24.4.2012.- Una bona notícia i una gerra d’aigua freda el dia de la meva arribada a Camerun, avui, just l’endemà de Sant Jordi. La mala notícia ha estat la derrota del Barça davant del Chelsea, partit que hem seguit a l’hotel Foyer du Marin de Douala, on hem hagut d’aguantar els crits d’algun hoste anglès.

No sóc gaire futboler però a l’Àfrica sempre és més emocionant celebrar les victòries blaugranes. N’he viscut al mateix Camerun quan el camerunès “Papa” Eto’o encara jugava al Barça i al seu país trobaves club de fans seus als xiringuitos més remots. I l’any passat a Malabo, la capital guineana, que també va ser una festa al carrer.

Ara no he pogut iniciar el viatge amb un passi a la final de la Champions però la Melanie i la seva germana Linda, que han vingut a veure el partit amb nosaltres amb una amiga seva, m’han alegrat la nit amb la notícia que una fotografia meva va triomfar i -més important encara- va fer triomfar la Linda com a model de passarel·la.

Cal remuntar-se tres anys enrere, al 2009, per reprendre la història. Aleshores vaig compartir amb la seva família uns dies de la meva primera visita al Camerun. Els seus encantadors pares Madeleine i Donato, i els seus germans Landry, Peerese i Marcel em van obrir les portes de la seva casa del barri de Mille 4 de Limbe, al litoral anglòfon del país. A més de donar-me una habitació i compartir el menjar amb ells, ens ho vam passar d’allò més bé sortint de marxa per Limbe, jugant a futbol a la platja i fent excursions.

En un dia de platja amb quasi tots els germans a Madison Park, al costat del “village” de Batoke, a pocs quilòmetres al nord en direcció a Idenau, li vaig fer unes fotos a la Linda, que aleshores tenia la visita del seu xicot francès. Un temps més tard, la Melanie presentaria un dels retrats d’aquell dia al càsting d’un concurs internacional de bellesa que s’havia de celebrar a Mombassa (Kenya) el 2011. Doncs bé, gràcies a la foto no li va caldre passar cap càsting i va ser seleccionada directament per al concurs, on per cert va ser l’única representant camerunesa tot i que la majoria de països africans presentaven diverses candidates.

M’ha alegrat molt saber-ho -li suggereixo concretar una comissió per la feina de fotògraf- i m’ha alegrat saber que la seva carrera de “manequin” (model) ha continuat avançant a bon ritme, aquí i a altres països africans.

Tant és així que el passat mes de març la Linda ha estat portada de la revista Brune (núm. 44) (http://www.brunemagazine.com), edició que es distribueix a França, Bèlgica, Suïssa, Canadà, Estats Units, Maroc, Tuníssia i l’Àfrica subsahariana.

A les pàgines interiors hi ha algunes fotos més de la sessió que li van fer al Bonapriso Center of the Arts de Douala, junt amb una altra model camerunesa, TIA. És la noia que ha vingut amb elles al Foyer du Marin, per cert. El reportatge es titula “Terres d’équateur” i serveix per presentar el treball de l’estil·lista Kreyann. Signa les excel·lents fotografies Alain Ngann Yonn. Felicitats!

Evidentment, m’encantaria guardar un exemplar de la revista. Però la Linda només en té un.

Quinze dies més tard, el 10 d’abril a quarts de 9 del matí, acabo d’arribar a l’aeroport Charles de Gaulle de París, on em dirigeixo amb els passatgers en trànsit a agafar el bus per la terminal 2F i prendre el vol de connexió a Barcelona. Els tres busos que arriben van tant plens que ningú pot pujar, i els minuts passen. Uns quants viatgers decidim sortir per dalt i caminar fins a la nostra porta d’embarcament.

Gràcies a aquest contratemps topo amb un quiosc i recordo que la revista Brune té edició francesa i, com que ha sortit el mes passat, ha de ser fàcil trobar-la. Efectivament! No recordava el nom de la revista però no ha estat difícil localitzar la mirada d’eben de la Linda entre totes les portades. Pago els 3 euros i me’n vaig amb la satisfacció i l’orgull a flor de pell, no només per tenir una amiga que és portada de revista sinó perquè m’agrada sentir que aquelles fotos, d’alguna manera, també són una mica meves.

P.S.1: A la tornada de Kribi l’últim dia abans d’agafar el vol a Douala de retorn a Barcelona, la Linda em deixa la clau de casa seva, al barri d’Akwa, mentre ella va a treballar, i em diu que, quan surti, la deixi a dins d’una vella nevera que, per alguna raó desconeguda, dorm al limb al portal. Aprofito per dutxar-me, descansar sota el ventilador (l’arribada a Douala per carretera ha estat estressant, com sempre) i preparar l’equipatge abans d’anar a l’aeroport.

Abans, però, anem a dinar amb uns amics a La Maison Blanche, un restaurant de referència a Douala: cuina tradicional  camerunesa (i europea) amb un ampli i ventilat menjador lluny del brogit urbà. La Linda no s’atipa gaire i em deixa anar: “Procuro menjar només dos cops al dia. Haig de perdre una mica més de pes”. No és pas el primer cop que sento a dir això a l’Àfrica, però em continua xocant…

P.S.2: A La Maison Blanche he aconseguit demanar allò que feia dies que no trobava: “cuscus de maïz” (no el cuscús marroquí sino fufú o pasta de blat de moro) amb salsa de “ngombo” (okra). Com mana la tradició camerunesa, l’he devorat amb la mà (prèviament rentada), no amb els coberts. Però m’he adonat que era l’únic blanc entre els clients del dia -tots ells elegants camerunesos en la pausa del migida de la seva feina a l’oficina- i també l’únic que menjava amb la mà… Àfrica, terra de contrastos!

 
© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

L’última conferència de Gustau Nerín a Bata

Bata (Guinea Equatorial), 9-6-2011.- Avui aniré a sentir el Gustau Nerín al Centro Cultural Español de Bata, on presentarà un llibre (d’uns altres autors, no un de seu). Em fa gràcia conèixe’l i dir-li que he disfrutat molt amb el seu llibre L’antropòleg a l’olla, que m’estic rellegint mentre viatjo per Guinea.

Abans em trec el bitllet per Malabo i m’arribo al Mercado 5 amb la intenció (malsana, potser) de passejar-me pel mercat de “carne del bosque”. Tot i que les parades destinades a aquests animals estan al fons, a un lloc més discret, comprovo com es mostren a plena llum del dia, efectivament, cossos sencers o fragments diversos de marmotes, pangolins, monos grans i petits, serps, cocodrils…
Assecats, fumats o encara frescos (és un dir), el seu aspecte i la pudor que flota a l’ambient són torbadors.

Carne de bosque

La temptació de fer alguna fotografia és inevitable però he fet bé de mantenir amagada la càmera, ja que m’observen ulls pocs amigables i al final em deixa anar una dona, quan ja porto una estona badant per aquest racó sense clients:

- Si vienes a preguntar sin comprar, vas a enfermar.
Vaja, quin mal rotllo. Em queda el dubte de si m’acaben de llançar un mal d’ull o era una simple dita per fer-me comprar.
Com que els cadàvers de primats m’han tret la gana i, junt amb la calor, noto un cert mareig, intento foragitar el mal rotllo anant a comprar alguns Cds de música guineana. Em quedo un del Louis Mbomio, un altre del grup Las joyas de Anisok i un d’una coral que dedica cançons… al president Obiang!! Me l’he quedat com a curiositat (a la seva portada han posat un gran retrat del president) i com una relíquia del servilisme extrem al règim: tot el contrari de la cançó protesta, podríem dir-ne.

Fa moooolta calor i algú comenta: “Empieza el verano”. Empieza???, penso jo. Collons.

Intento refer-me a l’hotel amb l’aire acondicionat, sense gaire èxit, i m’escapo a dinar al restaurant Yoli Miramar, davant de la platja del barri d’Ucomba. És un dels preferits de l’Hinestrosa, segons va dir, i això és prou garantia. Però la raó principal és que necessito una mica d’aire. El lloc està en obres, sembla tancat (hi ha paletes i fusters treballant), però em diuen que la terrassa i la cuina estan operatives.

M’arribo a la cuina jo mateix, trec al cap i el cuiner m’ofereix triar entre brotxetes de peix, de carn o pollastre. Opto per les de peix, amb plàtan fregit d’acompanyament.

La terrassa té una bona vista de Bata, amb l’hotel Panafrica a l’horitzó i unes grues de les moltes que emergeixen de la ciutat com a indicadors inequívocs de la transformació vertiginosa que viu el país amb els beneficis del petroli. Malauradament, fa la mateixa calor que a tot arreu, encara estic marejat. Uns homes renten roba a les roques de la platja.

Centro Cultural Español de Bata

Després de dinar vaig a fer la migdiada a l’hotel i a les 6 de la tarda m’arribo al Centro Cultural Español. Al passeig marítim ara es veu més animació, més gent passejant, que fa uns dies. Serà que “empieza el verano”?…

El Gustau no ha arribat però faig coneixença amb un amic seu, un agradable professor de la UNED amb el qual acabo prenent una Castle i xerrant sobre Guinea. Les particularitats del país fan que, al tercer dia que portes aquí, “o quieres volver a casa o te gusta Guinea”, diu. Molt ben resumit. La seva conclusió és que tardes a encaixar el cop de puny que dóna aquest país estrany al visitant però que, després, (potser) t’acaba enganxant molt.

Em diu que sóc un “privilegiat” per dues coses: m’han donat el “difícil” visat per Guinea i estic a punt d’assistir al que serà segurament l’última xerrada del Gustau al país en força temps: torna aviat a Barcelona.

Una birra amb Gustau Nerín

Més tard arriba ell, es suma a nosaltres amb una altra Castle a la terrasa i al cap d’una estona aprofito per, amb una sensació adolescent que em diverteix, atansar-li el meu exemplar de L’antropòleg a l’olla tot dient-li que l’he trobat sensacional i demanant-li que me’l signi.

- M’ho vaig passar molt bé escrivint-lo. La gent m’avisava cada cop que quedaven per dinar- somriu murri.
S’ho pren amb calma, això de la xerrada, perquè ja fa estona que ha passat l’hora i encara seu amb nosaltres, fent glops a la Castle. Finalment, l’acte comença amb mitja hora de retard. Deu ser el ritme d’aquí.

És dijous i Guerín es casa aquest dissabte, ens ha dit. Bé, de fet ja s’ha casat pel civil però demà passat toca el bodorrio guineà. “Ja portem molts anys junts”, diu, com traient importància al tràmit. Té un fill, afegeix. Abans d’entrar a la sala d’actes a presentar el llibre, em convida a reunir-me després amb ells a un bar popular de Bereta, el “Toma Toma”, on han quedat per fer unes copes.

De passada, em recomana passar-me al menys una vegada pel Mamasita, però per la manera com ho diu m’ensumo per on va. “Val la pena veure-ho”, suggereix amb un to misteriós, amb la veu dels que porten anys per aquí. Al final no aniré a cap dels dos llocs, ho sento.

Em quedo a la seva presentació, però. Parla d’un nou llibre sobre la història de Guinea Equatorial però em fa gràcia perquè, en general, critica més les mancances, “limitacions” i “oblits” de l’estudi que no pas elogia les seves virtuts. Aquestes semblen limitar-se, segons diu, als cens aportats de diferents èpoques de la història de la colonització espanyola. Per tot això dedueixo que els autors del llibre no estan presents a la sala. Al final m’emporto un exemplar… perquè me’l regala algú del Centre. Deu estar suvbencionat, clar.
El torn de paraules final amb els estudiants s’eternitza, sense gaire interès.
El conserge, o alguna cosa semblant, se’m queixa en veu baixa perquè l’acte acabarà massa tard per culpa dels estudiants que fan massa preguntes, “como siempre”.

 (Crònica en diferit d’un viatge a Guinea Equatorial, maig-juny 2011)

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Micos, serps i futbol (últims dies a Corisco)

 

Entre pepesups, micos, serps, caminades a la sorra blanca i partits de futbol passen els últims dies a l’illa guineana de Corisco.

Assisteixo al partit de futbol de l’equip dels treballadors de Somagec (de diferents nacionalitats) i l’equip corisqueny. Em crida l’atenció la llotja, amb el seu tendal mig ensorrat. A la ‘grada’, un espectador apareix amb un rèptil de considerables dimensions que ha atrapat viu i segurament serà el seu sopar.

A banda de llangardaixos com aquest, abunden les serps entre els matolls i els boscos de Corisco. Em diu un fill de l’Hinestrosa que al jardí les serps han picat dues vegades als treballadors, però que no cal patir perquè estan preparats. “Veus aquest arbre alt d’aquí?”, assenyala. “És un antídot natural pel verí de serp. Quan piquen algú, se li fa ràpidament un torniquet perquè no pugi el verí, s’escup la saliva i es prepara l’antídot perquè se’l begui”.
Porto dies creuant el jardí de dia i de nit amb xancletes, sense pensar en les serps… Però vaja, sembla que no cal patir.

A la platja he trobat un dels policies amb fusell de pesca submarina durant una de les pauses de la jornada. És una activitat d’oci equivalent a anar al súper a buscar tall, perquè aquí no hi ha súper. De fet, aquí els diners quasi no es toquen, el més usual és l’intercanvi.

Em convida a caçar “titis” (micos petits) més tard al bosc de darrera la caserna. Arribo tard i ja és de servei però m’hi acompanya un altre. Al cap de poc d’entrar al bosc ja es senten els primers micos entre les branques. També hi ha esquirols. El paio, que va sense camisa, s’hi endinsa una mica, apunta i dispara. El mico ha caigut, assegura, però no el trobem per enlloc. “Es deu haver escapat”, lamenta, i tornem sense trofeu. O sigui, sense el seu sopar.

Passo a recollir l’autorització per sortir de Corisco l’endemà.

Passeig per la sorra blanca i entre les cases de fusta que apareixen entre els arbres. Parlo amb la gent. Semblen contents de viure aquí: “Aquí tenemos este aire bueno ventilado” (sic.)

L’endemà, per assegurar-nos que no perdem el primer vaixell, ens llevem cap a un quart de 5 del matí per sortir de casa de l’Hinestrosa, amb els seus dos 4×4, a dos quarts de 6. Però ens haurem d’esperar al moll perquè el ferry no sortirà fins les 8, quan acabin des descarregar els camions plens de ciment i en pugin uns altres de buits.

Aquest cop tinc la sort que l’Hinestrosa i alguns treballadors seus van fins a Bata i tenen lloc per mi al tot-terreny: viatjaré còmode i passarem tots els controls sense cap problema. Pel camí faig fotografies a alguns bars de noms curiosos, una església amb una original “campana” reciclada davant la façana i els animals que venen vius a la carretera, com un pangolí enroscat a un pal que aviat acaba dins el nostre cotxe, als peus del copilot.

P.S.: Quan arribem a Bata, la Guinea més esquerpa torna a prendre cos, lluny de l’oasi de tranquil·litat benga de Corisco. El guarda burkinès d’un hotel, que com tots els oest-africans només ha vingut a aquest país “per fer diners i tornar quan abans millor”, em regala aquestes personals reflexions sobre el país dels fang: “Gent estranya, poc hospitalària. Quan tornis al teu país no podràs dir que has fet un amic guineà”. “Ici il n’y a pas l’ambiance” (es refereix a la vida als carrers i la marxa nocturna). “Desconfia de tothom”, etc.
I m’explica que la policia persegueix els “maliens” (nom genèric pels oest-africans, ja siguin de Mali, Burkina o Senegal) de forma implacable, arribant a l’extorsió i l’assassinat. “L’altra dia van exigir diners a un malinès que només portava 1.000 CFA i es va negar perquè els necessitava. El van matar allà al darrera”

(Crònica en diferit del viatge a Guinea Equatorial, maig-juny 2011)

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Tintin(òfil) al Congo

L'autor del blog, amb el curiós souvenir comprat a Pointe Noire, al Congo-Brazzaville, el 2010 (Foto: Luz Bello, 2011)

És poc probable que aquest petit quadre passés els rígids controls de Moulinsart, l’empresa belga que té els drets d’imatge d’Hergé i, per tant, de tot el que té a veure amb Tintín.

Però és una obra d’art única, una peça de col·leccionista… molt difícil d’aconseguir.

Òbviament, es tracta d’una còpia de la portada original de Tintin au Congo, però reconvertida en souvenir per turistes blancs. En el meu cas, un periodista blanc al qual li hauria agradat ser Tintín.

A la côte sauvage de Pointe Noire, al Congo-Brazzaville, molt lluny de les grapes de Moulinsart, vaig descobrir que uns artistes congolesos pinten aquestes teles deixant al títol un espai buit pel nom: només escriuen “au Congo”.

L’enginy és clar: li ofereixen al turista que troben a la platja de posar-hi el seu nom o el d’algun amic a qui vulgui fer el regal. Els escrius el nom en un paper i ells se’n van a l’estudi que tenen allà a prop a pintar amb lletres negres el nom que els has encarregat. Pagant per avançat, és clar.

Al cap d’uns quinze minuts ja tenia un gran souvenir del Congo, amb la pintura encara una mica fresca. Ara que el tinc a casa, el tacte revela que aquell dia feia vent i algunes granets de sorra de la côte sauvage hi van quedar enganxats abans d’assecar-se la pintura.

Platja de Pointe Noire, a la côte sauvage. Al fons, les poques restes que queden del Wharf

Aquell matí de principis de febrer de 2010, amb aquell perfecte souvenir d’africanòfil i tintinaire a les mans, no em va importar gaire ser un vulgar turista per un dia (si és que venen gaires turistes, aquí, a part d’homes de negocis del sector petrolier).

Però li vaig dir a l’artista-mercenari:

- Està molt ben pintat, però ¿ja saps que aquest llibre de Tintín ara està considerat racista amb els africans? Hi ha gent que el volia retirar del mercat…

- Ah, sí? No ho sabia. Jo no l’he llegit- va contestar.

Pocs turistes es veuen a la côte sauvauge. Només alguns africans fent footing o venent alguna cosa

Em vaig adonar que el paio havia signat la pintura i tot: un tal “Damns”. Amb tot el mèrit, vaig pensar, perquè, més que una còpia, és un homenatge d’un gran artista (i venedor espavilat) amb una dedicatòria irrepetible.

P.S.: He recordat l’anècdota perquè aquest vespre he anat a la inauguració d’una fantàstica exposició sobre Tintín, Aquell jove repòrter belga que tenia un fox terrier blanc…, que es veurà fins el 19 de febrer del 2012 a l’Espai Cultura Unnim a Sabadell (carrer d’en Font, 25), coincidint amb l ‘estrena de la pel·lícula d’Spielberg. La mostra és molt recomanable perquè reuneix per primer cop molts dels originals que va fer servir Hergé per documentar-se. És ple de troballes reveladores.

P.S.2: Tintin sempre ha estat el meu ídol, el meu model de periodista ideal: viatjava per tot el món per viure fantàstiques aventures… però mai se l’ha vist escriure una sola crònica i encara menys perdre el temps en enviar-la a la redacció. D’això se’n diu viatjar sense treballar. O sigui, per la “patilla” (o pel tupé).

Portada original de "Tintin au Congo" i la pintada sobre tela (i personalitzada) per un artista... congolès!

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Missa presidencial amb “cumpleaños feliz” i àguila a la cassola per sopar

Avui diumenge, 5 de juny de 2011, es celebra a tot Guinea Equatorial l’aniversari del president, Teodoro Obiang Nguema, i Corisco no n’és una excepció. Per molt que això sigui territori benga, aquí també es compleix.

La “gran festa” comença al matí amb una “manifestación” davant l’Ajuntament (malgrat el que es podria pensar, aquí una “manifestación” és favorable al Govern) i una missa a l’església. Com que la vella església de l’època de la colònia va quedar destruïda en un incendi, hi ha una casa just al darrera que fa les funcions d’església provisional.
Evidentment, no em perdo la missa. Em diuen que el capellà no ve gaire sovint per aquests racons de món i oficia la celebració el catequista, amb el Sr. Hinestrosa d’ajudant.
Segueixo els parlaments des de fora, al porxo, junt amb el grup de guineans que tampoc han cabut a dins, i de cop i volta arriba el moment més fascinant de la cerimònia: el religiós demana una “súplica” pel president, “Jefe de Estado y padre, por Nuestro Señor Jesucristo”, tot desitjant-lo “un próspero mandato” en el dia del seu aniversari, etc.

Finalment, s’acomiaden amb un “cumpleaños feliz” cantat per tothom.

En sortir, es forma una petita processó on al capdavant un home porta un retrat d’Obiang -de bastant jove, per cert- on es veu que no hi ha normes rígides sobre la vestimenta dominical: uns van amb camises de vius estampats africans, un altre porta una camisa del PDGE amb un retrat del president amb el lema “construyamos el futuro en común” i una gorra del Real Madrid, un altre porta la samarreta blava de la selecció italiana…i també es veu una samarreta d’un cantant de rap.

Caminem fins al “bar del alcalde”, que és just davant de casa seva, i allà ens conviden a begudes i… galetes.

Ja al vespre, a casa, hi ha menú sorpresa per sopar: àguila. És la que he vist a la tarda en mans d’un guineà que l’acabava de caçar. Poc em pensava que acabaria al meu plat quan li he fet la foto davant del bar de l’alcalde.
Els nois de la casa l’han desplomat, rentat i preparat amb molta cura i la senyora Fidela l’ha fet a la cassola amb bona salsa i espècies.

Tenint en compte que habitualment al meu país no menjo carn d’animal terrestre, i menys encara d’espècies protegides, em feia una lògica recança. Però ni ha cap menú alternatiu aquest vespre.
La textura de la carn recorda el pollastre però haig de dir que està deliciosa. Francament molt més gustosa que els pollastres europeus.

P.S. El Miguel, que altre cop s’ha quedat sense vaixell i continua a l’illa, ha intentat distreure’s pescant amb una sardineta a l’ham. Avui no ha tingut sort. Ja se sap, a Corisco mai saps què menjaràs: tot depèn del que pesquis (o cacis).

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW