“Yovó, yovó, va midú akumé” (records d’un “yovó”, un blanc, a Lomé el 1992)

He buscat entre les capses de sabates on guardo les diapositives i n’he fet escanejar unes quantes d’aquells dies a Lomé, la capital de Togo. He trobat la foto de la dona que, cada dia, preparava la “pâte” i després em convidava a dinar:

– “Yovó, yovó! Va midú akumé!”

El “yovó” sóc jo. Com cada dia, em conviden a menjar “akumé”, que en francès és la “pâte”. Dones i nens s’asseuen en petis tamburets al voltant d’un plat d’akumé acabat de fer i em miren amb un somriure. A vegades només és una frase de cortesia i declino amb un altre somriure la invitació (“ja he menjat, gràcies”). Altres dies esperen de debò que m’ajunti al grup i llavors ho faig. Quan enfonso els dits de la mà dreta a la pasta blanca, esbufego de dolor. Em cremo els dits. I tothom riu perquè el “yovó” s’ha tornat a cremar els dits. El “yovó” és un dèbil. Li agrada el menjar dels togolesos i menja com ells, però no està acostumat a menjar la “pâte” tan calenta amb els dits. Riures.

Yovó és un blanc. Qualsevol blanc. Aquí l’únic yovó sóc jo. Una casa de Lomé, la capital de Togo, amb una única entrada que dóna a un pati de terra on estenen la roba, campen lliurement les gallines i a un racó es rovellen des de fa segurament molt de temps les carrosseries de dos cotxes, o el que queda d’elles, amb més trastos a sobre. Al voltant del pati, les portes i finestres de mitja dotzena de famílies diferents. Només tenen una o dues habitacions i fan vida a fora, a l’espai central a l’aire lliure, on les dones renten la roba i la pengen. Un home, un dels pocs musulmans, que hi ha aquí, llegeix l’Alcorà davant la porta de casa seva. Els nens juguen, les dones remenen l’”akumé”, etc. Una estampa africana. Rituals que es repeteixen, com la mare que dóna unes gotes al seu nen per prevenir-lo de la malària i l’única manera que se les empassi es voltar-lo de cap per avall i tapar-li el nas. Els plors de sempre i cap dins. Em sembla que li dóna quinina, que no garanteix molta protecció però és millor que res. Torna la calma.

Un dia, amb la meva roba estesa al costat de la dels veïns, cau un xàfec a primera hora de la tarda i córro a despenjar-la. Sóc l’únic que ho fa i aviat sé perquè ningú més ha mogut el cul. Al cap de pocs minuts torna a brillar el sol, que al vespre ja haurà asssecat la roba mullada. Nova lliçó, i ja en van unes quantes: no val la pena molestar-se per la pluja que empapa la roba estesa acabada de rentar. Allò que es mulla, després s’asseca. Més somriures al pati pels costums curiosos del Yovó.


Visc durant un mes a casa l’Eliane, que viu sola a una de les vivendes amb el seu fill Karl, de pocs mesos. El yovó desperta la curiositat. “Yovó, yovó! Va midú akumé!”. Em conviden a sopar. A fora el carrer, la cançó que canten al blanc és una altra. Nens i nenes de tots els racons de Togo dediquen una cançó, sempre la mateixa, a qualsevol yovó que passi davant dels seus ulls: “Yovó, yovó! Bonjour, ça va bien? Merciiiiii!” I es posen a riure. Deu ser la seva primera lliçó de francès.
Jo, el Yovó, porto pocs dies aquí però ja me’n recordo de molts noms dels veïns. Alguns, com el petit Ahmed que ve cada dia i m’acaricia els pèls del braç, tenen dos noms. El nom “africà” o tradicional és “Sobr”. Ahmed és el seu nom musulmà. M’he après els dos.
També començo a dir coses en llengua Ewé o Mina. “Agbé”, gràcies. “Mia dógo”, a reveure. “Uè só” és benvingut i la resposta és “ióo”. “Va fié”, vine aquí. “Ofuà” és com estàs i la resposta és “mufò”. “Ekbò”, xai. “Kokló”, pollastre. “Azí”, ou. “Koklo-zí”, ou de galllina. “Molú”, arròs. Compto fins a deu: dekà, evé, etón, enné, amatón, amadé, amandré, amenyí, amassideké, ameuó. Trobo fantàstic que el 9, un número tan petit, tingui un nom tan llarg: amassideké!
Amplio la gramàtica. ¨Muií assimé”, he anat al mercat. “Léko io nao?”, com et dius?. “Molú etjotjinam”, m’agrada l’arròs. “Enudtikonàm”, estic cansat. Etc.

I finalment trec l’entrellat de les salutacions diàries. No entenia perquè quan dius bon dia (“sobedò”) alguns responen “donyisó” i altres, en canvi, repliquen “dó só”. Ara ho sé, o més o menys. Sembla que, quan saludes algú al qual has vist fa un dia com a màxim, li preguntes “Es sobedò” i ell ha de contestar “dó só”. Però si no vas veure ahir aquesta persona, és a dir, fa temps que no la saludes, li preguntes “nyi sobedò” i ella contestarà “dónyi só”. Bé, em va semblar que ho entenia així. O sigui que cada cop que entra algú al pati de casa i l’he de saludar, abans haig de pensar un moment: a aquest quan fa que no el veig? Mmmm.
Doncs bé. Passen els dies, saludo en Ewé, em conec els noms de tothom… però pels veïns jo no sóc el Carles sinó el Yovó. Yovó vine aquí, Yovó ves allà. Yovó, a Togo, vol dir blanc. Literalment. Ho dic perquè a tots els països africans existeix una paraula per designar el blanc –l’estranger blanc, vull dir–, però que sovint no té res a veure amb la condició estrictament cromàtica. A Senegal és tubab. A Tanzània i Kenya, mzungu. A Etiòpia, faranji. A Moçambic, mulungo. Etc.
Em fa molta gràcia descobrir que yovó és blanc perquè tinc un amic togolès que es diu, precisament, Yovó. De fet, ell és el culpable de la meva visita a Lomé, és el togolès que vaig conèixer a Amsterdam i em va posar en contacte amb l’Eliane. I quan l’Eliane i jo vam anar a fer la visita obligada al nostre amic Yovó, que era a la Préfecture de Yoto, a Tabligbo, m’ho va explicar: els nens africans a vegades neixen amb la pell molt clara. No hi fa res perquè normalment amb el temps es van enfosquint i acaben sent negres com el que més. Però als que neixen molt “blancs” a vegades els bategen amb el nom de Yovó. No és un nom inusual a Togo. Rient per dintre meu, em vaig tornar a mirar el meu amic… Era el negre més negre que havia vist en la meva vida!!

Vaig esbrinar com es deia “negre” en llengua Ewé, és a dir, quin era l’equivalent de “yovó” per a un negre. És que volia tornar-los la cançoneta i veure quina casa posaven… Em van dir que existeix la paraula “ameiuó”, però de fet no utilitzen mai, o rarament, en la vida quotidiana. És una cosa molt lògica. Per què especificar que tal o qual persona és un “ameiuó”? Ja se sap, perquè si no fos “ameiuó” seria un yovó, i aleshores ja ho diríem que és un yovó.

Uns mesos més tard del meu viatge a Togo vaig rebre una carta a la meva bústia de Sabadell. El sobre tenia aquella vora de ratlles de colors blau i vermell i la inscripció emmarcada “Par avion” que sempre m’avancen que ve de lluny i, molt probablement d’Àfrica. Els colors del segell de Togo, el matasegells i el remitent confirmaven la procedència, i aleshores vaig acostar el paper al meu nas, vaig tancar els ulls i vaig repetir el ritual d’olorar profundament. Sempre m’agrada ensumar les cartes d’Àfrica perquè juraria que encara hi queda alguna aroma d’espècies, de terra vermella, del menjar que bull a l’olla, de l’aire càlid i penetrant…

El nen que m’escrivia, segons vaig deduir després, era un dels veïns del pati de Lomé on vivia l’Eliane. No recordava exactament quin era i, de fet, amb tota probabilitat era la mà d’una tercera persona, segurament adulta, la que s’havia entretingut a dirigir-me unes paraules de cal·ligrafia impoluta i tan ben escrites en francès. Després de les llargues salutacions inicials relatives a la meva salut, la meva família, el meu viatge de retorn, etc., m’explicava que s’havia quedat orfe, que esperava que em fes càrrec de la situació i que, ras i curt, si us plau el prengués en adopció i me l’emportés al meu país.

Segurament havia demanat la meva adreça a algú de la casa i ell l’havia copiat amb cura al sobre que ara m’enviava amb les millors esperances, tal vegada pensant que jo era l’única oportunitat que li quedava. Potser per això, per si de cas, tractant-se d’una oportunitat que potser mai més tornaria a tenir a la seva vida, just al davant del meu nom hi va afegir, entre parèntesi i amb lletres majúscules i molt clares: (YOVO).

No fos cas que el carter s’equivoqués de casa…

About Carles Cascón

Periodista i fotògraf de Sabadell (Barcelona)
Aquesta entrada s'ha publicat en Togo, Uncategorized i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s