Viatjar, viure, escriure… i llegir

Fa uns dies una persona a la qual vaig fer conèixer l’existència d’aquest blog modest va tenir la deferència de, segons sembla, haver-hi entrat i felicitar-me per la idea. Però ho va fer en aquests termes (copio i enganxo tal qual):

“Me encanta tu blog, y el que no hayas estado en Africa no significa nada ya que tus pensamientos y tus sentimientos son capaces de entender una sociedad bapuleada por el mundo entero incluso por ellos mismo, es una sociedad que soporta lo insoportable allí por sus dirigentes y otros virus que ven en ese continente algo para sacar y aquí solo por ser negros son juzgados, espero que puedas lograr tu objetivo, y si algun día hago un viaje a Africa con xxx te invitare que vengas con migo para que puedas sacr más cosas en concreto, te mando un abrazo y hasta prontito.”

Tal com es desprèn del text, l’amic lector creu que, tot i que el blog gira al voltant d’Àfrica, jo no he visitat mai el continent, i em convida a fer-ho algun dia (ell m’hi convidarà en el seu proper viatge) perquè així, aleshores, jo pugui explicar coses “més concretes” del continent i no limitar-me a fantasiar sense haver-lo trepitjat mai.
Sincerament, m’he hagut de llegir dues vegades el text per veure si l’havia entès bé. M’ha xocat molt perquè, si el lector no menteix quan assegura que li han “encantat els textos” és estrany que no s’hagi adonat que tots són escrits en primera persona, que totes les fotografies (del Congo, Camerun, Zanzibar…) van signades per mi i que parlo, en definitiva, d’experiències personals sobre el terreny.
Però després he entès el que pot haver passat. Des de la meva experiència de periodista ja sé que, molt sovint, quan els lectors diuen “he llegit el teu article” en realitat el que han fet és mirar-se’l per sobre, és a dir, que han llegit amb prou feines el titular i el subtítol, i a tot estirar també el peu de foto i qui sap si algun destacat. Saben de què va i poca cosa més.
I aleshores hi he caigut:a l’entrada del blog, com a introducció del seu contingut, vaig escriure que el blog TAS-MBATÀS “no és un relat d’un viatge en directe sinó un blog fet des d’aquí mentre no puc viatjar allà”. I segurament aquest és l’origen de l’equívoc: ha deduït que “encara” no hi he anat mai, a l’Àfrica, i per això em passo l’estona escrivint… Per si de cas, ja he substituït el verb “anar” per “tornar”, així que ara ja queda més clar.
Amb tot, la lliçó és clara: la gent té poc temps, llegeix poc i entén el que vol entendre. A tots ens passa. Però en tal cas és millor no perdre el temps escrivint un llarg correu parlant d’un blog que no has llegit i, per contra, invertir aquest temps en llegir-lo una mica, ¿no? O simplement no contestar, com fem la majoria dels que rebem correus, missatges, publicitat, invitacions o blogs que no ens interessen gaire.

En qualsevol cas, això del temps i el llegir em va bé per treure un tema interessant de discussió, i és de l’escriure mentre un està de viatge. Jo sempre m’emporto una llibreta petita, d’aquestes de tota la vida, i hi vaig anotant dades útils al llarg del dia -telèfons, adreces, noms de llocs, proverbis suahili, preus, noms de fruites i menjars, frases en l’idioma del país, noms de persones, etc.- i abans d’anar a dormir, o bé en alguna llarga pausa durant la jornada, aprofito per fer una ressenya en forma de breu crònica -cada cop més telegràfica a mida que avança el viatge, tot s’ha de dir- però sense vel·leïtats literàries. Una crònica d’allò vist i viscut, i prou.
Doncs bé, sempre em falta temps per escriure i em sobren experiències i impressions per a ressenyar. Sovint se m’acumulen dos o tres dies, o quatre, de viatge i aleshores ho haig de resumir tot com puc abans que la memòria em traeixi i ja comenci a confondre dies i llocs.

Per què? Doncs per què sempre hi ha mil coses més interessants a fer que escriure! A Dakar les nits són per sortir a ballar mbalax fins que el cos diu prou, no pas per quedar-se a casa escrivint. A altres llocs serà un sopar a casa els amics, una passejada vora el mar, una excursió en “dhow” fins que es pon el sol, una xerrada en un bar, una música per escoltar, una visita al veí, unes fotografies per al futur reportatge que esperes publicar…
Una amiga que es va passar uns mesos a l’Índia em va explicar un cas curiós: ella havia preparat un quadern amb moltes pàgines per anotar les seves futures experiències a un centre de leprosos on anava a treballar/col·laborar per una ONG. Resultat: amb prou feines va escriure unes ratlles. Per què? No tenia temps! Però de coses per explicar i tant que en té! I molt interessants totes! En canvi -em deia- una amiga seva que també va anar a l’Índia en unes dates similars va tornar amb una llibreta preciosa plena d’anotacions, relats, poemes, dibuixos, retalls enganxats… tota una obra d’art de la literatura de viatges, vaja. “És que ella es passava el dia a les terrasses dels bars mirant passar la gent, passejant, … tenia molt temps per escriure!”, em deia l’amiga.

Viatjar (viure) o escriure? Es poden fer bé les dues coses?
I és que el que abans eren “blocs” (amb espiral) ara són “blogs” (penjats a internet). I si al problema del temps per escriure amb bolígraf hi afegim el de trobar un ciber-cafè, barallar-se amb el teclat, la connexió lenta i els eventuals talls de llum i altres problemes tècnics… ¿¿¿qui té temps d’escriure tantes pàgines d’un blog mentre viatja per Àfrica???? I qui en té ganes?
Si no m’equivoco, em sembla que era Kapuscinski el que deia que, normalment, ell no prenia notes durant els seus viatges, perquè la memòria era prou selectiva per, a la tornada, ser capaç de recuperar allò realment important de tot el que havia vist, amb la perspectiva necessària.

És clar, afegiria jo, que no es pot demorar gaire l’escriptura, en tot cas, perquè quan més temps passa des del retorn més “selectiva” es torna la meva memòria: en el meu cas, recordo perfectament les impressions i sensacions, però es fa més difícil emmarcar-les en el context concret, que es dilueix amb el temps però és esencial per a una futura crònica amb cara i ulls. Així, el “bloc” (la llibreta d’espirals i paper quadriculat) ha esdevingut per a mi cada cop més un lloc per fixar detalls concrets que no pas impressions o descripcions per a improbables relats literaris.

P.S. No sóc dels que col·leccionen destins o posen banderes als mapes però, just degut a això tant delicat que és la (meva) memòria, recentment em vaig entretenir a anotar cronològicament en un paper, tot remenant entre les velles llibretes, els meus viatges a l’Àfrica des d’aquella iniciàtica travessa transahariana d’un grupet de catalans (Barcelona-Bamako en cotxes de segona mà) de l’any 1991: 26 viatges i 18 països visitats en total, molts d’ells en diverses ocasions. Per exemple, em surten 8 visites a Senegal però juraria que en són més i se me n’ha passat alguna. És clar, tant ballar “mbalax” nit i dia… al final no escrivia ni unes miserables ratlles en una llibreta.

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Senegal y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

4 respuestas a Viatjar, viure, escriure… i llegir

  1. Valérie dijo:

    Hola Carles!
    Te leo siempre con gusto, aunque esté con mucho trabajo, como ahora. Es como una ventanita de nostalgia, muchas veces, de sonrisa también, el compartir algo (aunque haya hecho mucho menos viajes que tú). Es cierto que la mayoría de la gente suele leer por encima, lástima, se pierden cosas en camino. Opino que sería mejor leer menos cosas, seleccionar lo que se lee, pero leerlas bien.
    En fin, coincido totalmente que es bastante incompatible vivir Africa y escribir. El año pasado, cuando estuve 3 meses en Dakar, una amiga me había sugerido escribir un blog. Me parecio una excelente idea. Pero una vez allí, me encontré con algo más urgente que hacer: vivir! Vivir, sentir, bailar, sudar, reír, hablar wolof, tener contacto con la gente, dormir, viajar, bailar otra vez, etc. Me aprece sumamente difícil estar a la vez dentro del cuadro y fuera de él, observando.

  2. vera dijo:

    Carles,

    M’agrada com escrius. I estic d’acord en aixo de llegir menys i fer-ho millor. Gran dilema de l’artista, fotograf, escriptor aixo de viure o reflexionar per crear un inventari d’impressions i sensacions amb un contexte concret quan un viatge…m’agrada la forma pausada i senzilla de la teva conclusio – millor escriure menys i viure a fons sense deixar d’anotar certs “reperages” per situar moments que si no fugiran o es perdran en l’amalgamall de la memoria. Espero que tinguis vacances aviat i aprofitis amb la Luz i la Carina (amb c o k?), fins aviat, vera

    • Gràcies pel teu comentari, Vera!! I gràcies per llegir-me, abans que res.
      Amb la Luz i la Carina marxarem a Mallorca un parell de setmanes. Ja m’explicaràs com van els teus projectes fotogràfics… Carles

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s