Deixar diners a un africà (i esperar que te’ls torni)

Tema delicat, ho sé. Prohibit generalitzar, també ho sé. Però…

Comencem pel final: un amic africà (un que he visitat una desena de vegades i he dormit a casa seva, etc.) m’acaba de trucar, desesperat després de mesos i mesos sense treballar, per parlar-me d’un “projecte” pel qual necessita inversor. Com sol passar en aquest tipus de propostes, la persona en qüestió no només promet tornar els diners tan bon punt es tanqui el negoci sinó que, a més, tindrem (no tindrà sinó “tindrem”)… benefici!

Parlem d’una persona molt treballadora, que durant molt de temps ha mantingut ell sol la seva família nombrosa, que fins i tot es va comprar un terreny i s’havia de fer una casa… etc. Però de cop es va trobrar al carrer. I això dura bastant, ja. La cosa va a pitjor, decideix escapar-se al poble, lluny de la capital, i allà, oh, gran idea!, ja ha trobat una sortida: s’acosta la festa del xai i ha pensat que pot invertir en xais petits per revendre’ls uns mesos més tard a la ciutat. El negoci és clar i net, assegura, tot i que no menciona si ha calculat el que necessitarà per alimentar, guardar i vigilar les ovelles, llogar un camió per transportar-les a la capital, obtenir permisos en regla, etc.

¿Per què jo li dic que no, tractant-se d’un amic i que em faria molta il·lusió aportar el micro-crèdit (sense interessos, li dic jo de seguida!) per un projecte que donarà feina a uns africans, més concretament uns AMICS africans i alimentarà la família que m’acull quasi cada any?

És hora de mirar enrere i, mmm, no recordo cap africà que m’hagi tornat mai uns diners. I n’he deixat uns quants…

  • La germana del tipus dels xais tenia un projecte “genial” d’anar al país veí, comprar pantalons i no sé què més i revendre-ho tot a Dakar, amb un bon benefici, és clar. Vaig cometre la ingenuïtat de deixar-li 200 euros, per “començar” (al final eren menys perquè un intermediari ja es va menjar una part). Si la cosa funciona, anirem a més, la vaig estimular. Final: quan li vaig preguntar com havia anat el viatge només feia cara de no voler-ho recordar-ho i anava repetint: “Très fatigué, très fatigué”. “Ja has venut tot allò?”. “Per Nadal t’ho podré tornar..” (i era estiu, encara). Si preguntaves més, sortien els impostos imprevistos d’aduana, el preu del transport, la dificultat de vendre la mercaderia al preu esperat, les dietes… Havia calculat tot això abans d’iniciar el “negoci”, ella? Evidentment, no. Bye, bye, 200 euros.

    Epíleg: al cap d’un any em demanava més diners per comprar uma màquina de cosir. Feina segura i benefici, és clar. Uns 300 euros

  • Un altre germà dels dos anteriors: motor espatllat del cotxe. 500 euros arreglar-lo i “en només un mes de fer de taxi”, garantia de recuperar la inversió, i a punt per rebre els beneficis. Tens una assegurança o un fons estalviat per si tens un accident o una altra avaria…? Misteri
  • Més enrere en el temps: músic resident a Barcelona, i germà dels anteriors. Té un concert el diumenge però abans ha de pagar l’habitació… Si li deixo els diners, “pas de problème”, quan cobri el diumenge el bolo me’ls torna… Explico el final o no cal?
  • Una família que volia muntar un restaurant. Negoci segur, prop de la carretera. Amb 3.000 euros ja pot funcionar i abans d’un any. tot recuperat. i beneficis. Intercanvi de correus electrònics: local, lloguer, salaris, mobiliari..? Encara no ha concretat res de res, ni tan sols on es troba el suposat local tan ben situat, i ja pregunta: “Per què encara no m’has enviat els diners?” Ehem, al menys s’ho podien currar, ¿no?
  • Família d’un país del centre d’Àfrica. M’han acollit a casa seva sense demanar res a canvi, només he col·laborat en la compra diària de queviures. Després del viatge, tots els sis germans menys un m’envien correus electrònics al llarg de les properes setmanes per demanar-me ajuda econòmica individualment. M’ho tornaran “amb interessos, si cal!” L’últim decideix trucar-me perquè té un deute important que ha de satisfer aviat. La seva germana, la que volia muntar un bar (després va ser un cyber-cafè), em truca perquè ho ha sentit i em diu que NO li envïi els diners: no volen que s’acostumi a demanar sinó a treballar dur (sic.). Això, tot i la paradoxa, és força típic: algú que t’ha demanat diners et diu que sobretot no li donis diners a algú altre! Al seu germà, per exemple.
  • Etc.

Un dia li vaig preguntar a un honrat senegalès que viu a Catalunya què en pensava d’això de finançar un restaurant o un petit negociet al Senegal… La resposta em va desarmar: “Uii, ni al meu propi germà li enviaria jo diners per obrir un negoci!!”, va sentenciar. Ni al propi germà! Sóc encara més ingenu del que me pensava?

D’acord, hi ha persones amb projectes benintencionats i reals. Fins i tot alguns han calculat les despeses i han fet números amb cert rigor. Però… quan un africà té, de cop, un munt de diners a la mà, és possible que faci uns altres números i calculi, per exemple, els mesos que es pot passar sense treballar i amb un plat d’arròs cada dia assegurat (i el tabac i uns quants vicis més). Entre això i arriscar-se a muntar un negoci que potser no vagi bé, que algú li destrossarà o li robarà…

És una llàstima. No generalitzo, parlo de casos concrets. I en podria dir uns quants més.

Una expatriada catalana al Senegal m’explicava un munt d’històries sobre projectes fantasmes i diners enviats per càndides “tubabs” (blanques) als seus amics (o nòvios) senegalesos que anaven a parar a… Bé, el cas més increïble era un que va rebre diners per un bitllet d’avió per anar a viure al país de la generosa tubab i… en comptes d’això es va comprar un cotxe i un terreny i es va quedar al Senegal! Tal qual.

Existeix el verb “prestar” en la llengua wolof? O és una manera elegant, diplomàtica, de dir “regalar”?

M’agradaria muntar un restaurant, un hotelet o el que sigui a Mbour i de passada donar feina a uns quants, però… Si un senegalès et diu que “ni al meu propi germà…”

Ja fa temps que vaig arribar a la següent conclusió: quan puc i vull, “deixo” diners als meus amics africans, però no somnio pas en recuperar-los!. Simplement, els faig una modesta donació però de forma elegant. No sé si és per una màquina de cosir, per arreglar el cotxe, per muntar un bar, per fer una festa o per regalar un vestit a una amiga que es casa, però segur que podran comprar menjar durant un temps, pagaran una part del lloguer, aniran a la farmàcia, es compraran unes vambes o es fotaran una Coca-Cola a la meva salut. I ja m’està bé. Tampoc tinc l’egòlatra pretensió de “desenvolupar” cap país. És pura caritat, modesta caritat. En tot cas podríem obrir un llarg debat sobre si això beneficia o més aviat perjudica la ja per si precària situació dels seus destinataris…

No perdo l’esperança, però. Algun dia els somnis seran possibles. I anirem a celebrar-ho al nostre restaurant d’Mbour. Inch’Allah. I ens tornaran els diners, Inch’Allah!

P.S.: hi ha formes de micro-crèdit que funcionen a l’Àfrica, és clar, però no pas amb els ‘tubabs’. Són sistemes propis d’autofinançament comunitari. Com que és difícil estalviar, grups de dones posen en marxa iniciatives com la “tontine”. Cada dona fa una petita aportació mensual i la suma total va a parar cada mes a una del grup perquè pugui invertir en el seu propi negoci. Hi ha formes similars per tirar endavant projectes de la comunitat. Una combinació de préstec i estalvi sense bancs (ni interessos) pel mig.

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Àfrica y etiquetada , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s