Visita als pigmeus (2): Els tràmits

Cal recordar que a l’Àfrica tot necessita el seu temps? I les seves “tarifes”?

Un amic congolès, que em va portar a visitar un diputat regional a Brazzaville i em va tenir una llarga estona a casa seva, em va dir, com justificant la pèrdua de temps: “Ici, c’est les rélations!

Sí, les “relacions”, Relacionar-se: mostrar respecte a l’autoritat, complir el protocol, somriure al poder, abaixar el cap, donar les gràcies… (i afluixar la butxaca). Vet aquí l’inici d’una llarga amistat.

A Somalomo els “tràmits” van començar amb una visita de cortesia a les autoritats. I l’endemà al matí, abans de sortir de marxa cap al campament dels pigmeus Baka, calia passar per la “cheferie“. La casa del cap de la comunitat, “le chef du village”, que respon al nom de Benjamin Mampomo però tothom coneix com a “Kukuma” (chef). Abans d’entrar ja et dónen la xifra apropiada: 3.000 CFA. El “chef” ens va donar la benedicció amb un petit ritual en què t’has de posar de genolls i ell diu unes paraules i fa uns gestos amb les mans. També agafa una mena d’escombra (aquest feix de palla seca que fins aleshores jo només havia vist fer servir com a escombra) i sembla que t’espanta els mals esperits.

És una mena de benedicció i també et dóna “protecció“, segons em va explicar l’Ousseni. Ell, jo i un altre personatge de Somalomo que ens acompanyarà (un tal Papa Charles, policia jubilat i responsable del Grup de la Comunitat-GIC, o alguna cosa semblant) passem, un per un, pel ritual, i després és hora d’asseure’s al menjador i acabar el tràmit amb una breu conversa que es tanca amb una encaixada de mans… i els 3.000 CFA.

Ara ja podem sortir, però abans cal contractar els portadors i organitzar el material que ens enduem: una petita bossa de roba i objectes personals, les tendes de càmping, el menjar per nosaltres i els sacs de 25 quilos de sal i d’arròs pels Baka. Pesa bastant, calen com a mínim tres portadors, que caminaran amb nosaltres pel bosc fins el campament però tornaran tot seguit, no es quedaran a dormir. El guia negocia la tarifa amb ells.

La Jolie s’incorpora al grup en qualitat de cuinera (però també fa de portadora) i, tot i que jo vaig amb el meu guia particular (l’Ousseni), hem d’agafar un altre guia local, Siriku (en teoria com a intèrpret que parla Baka). A la sortida de Somalomo, a més, hem de fer parada obligada a la caseta de fusta de l’ECOFAC, l’organisme estatal que controla els parcs i té l’autoritat sobre totes les entrades a la Reserva de Dja. Aquí haig de pagar 10.000 CFA (5.000 per dia de visita) i, atenció, m’obliguen a prendre un guia oficial de l’ECOFAC. Un altre guia, mon Dieu! Segons sembla, ha de vigilar que respectem l’entorn i, més que res, que no cacem cap animal perquè és una zona protegida. Només tenen dret a caçar els Baka, per pura subsistència.

Faig comptes i, a banda dels calés que m’estic deixant aquí, la comitiva em resulta un pèl desmesurada, quasi còmica: l’Usseni, la Jolie, el Papa Charles, el Siriku i el guia de l’ECOFAC per acompanyar només un blanc com jo, ummmh. M’estan prenent el pèl? Sense comptar els portadors, que ja han sortit i després ens creuarem amb ells al mig del bosc poc abans d’arribar al campament. Em temo que ja és massa tard per re-negociar el número d’acompanyants, així que enfilem cap a la reserva…

Són uns 30 minuts per un camí estret, però abans cal travessar un petit riu en piragua. Al cap d’una estona deixem el camí, ens endinsem al bosc i seguim una ruta més o menys marcada però entre una vegetació espessa, amb branques i troncs atravessats, que cal saltar. Papa Charles i Siriku van obrint pas a cop de matxet.

El trajecte no té cap més complicació. M’avisen, això sí, de no trepitjar les fileres de formigues que trobem de tant en tant (“aquestes mosseguen fort”) i de saltar els troncs caiguts ràpidament sense posar-hi el peu a sobre, perquè a dins hi ha “guets” (?), uns insectes amb ales que poden saltar als pantalons i piquen que dóna gust (no m’han precisat si transmeten alguna infecció).

Miro els meus peus i començo a pensar que aquestes sandàlies (és que fa calor) no són el millor calçat per a la selva. Miro els peus dels camerunesos i tots van amb botes, alguns amb botes altes… “Em poso les vambes?, pregunto. “Mmm, de moment no cal, ja ho veurem més endavant”, em diuen.

Sense més contratemps, arribem al conjunt de “mungulos” dels Baka, una petitíssima comunitat entre arbres molt alts, que tapen la llum del sol. Amb el fum dels petits focs (en realitat, troncs que fan brasa), l’ambient es fa dens al mig de la selva. Saludem les poques dones, nens i un parell d’homes que són en aquell moment al campament. Tots els altres són de cacera i tornaran a partir de les 5 de la tarda, poc abans que es faci de nit. Han de portar el sopar del dia, carn fresca (o no tant fresca, però d’això en parlaré més endavant…).

Dues dones estan acabant de construir dos mungulos, posant grans fulles seques sobre l’estructura de branques en forma d’iglú. Senzill, ràpid de muntar i efectiu.

Mudjukuè– saludem nosaltres

Joko, joko

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Camerun y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s