Visita als pigmeus (3): Cacera i sopar

Una de les experiències més fascinants que pots compartir amb els pigmeus Baka és una de les seves caceres. Els dos homes que eren al campament quan hem arribat accedeixen a mostrar-nos les seves tècniques de supervivència al bosc tropical. Es podien haver limitat a fer una simple demostració però, per sorpresa meva, els dos Baka es comencen a endinsar entre els arbres i arbustos i inicien una cacera en tota regla.

Ens fan seguir-los a una certa distància, es paren de cop i, mentre un imita el so d’un animal, l’altre és a l’aguait amb la llança ben esmolada a punt. Ens expliquen que els sorolls que emeten tenen una doble funció: atraure un predador que busca una presa ferida, o fer venir una presa de la mateixa espècie creient que la seva companya està en perill. El cert és que en pocs minuts l’estratègia funciona i es comença a sentir un brogit d’alguna bèstia que s’acosta. Increïble. Uns segons més i la llança surt cap sobre alguna cosa que es belluga i que no he sabut veure entre els arbres. Zasssssss! Llàstima: ha escapat per pèls. Diu que la llança ha topat lleugerament en el seu camí amb un tronc que l’ha desviat.

Tornarem sense premi però ha valgut la pena veure’ls en acció. Poden caçar petits porcs salvatges, llebres, antílops, cervatells, monos… Tot el que necessiten ho treuen d’aquest bosc plujós, amb el qual viuen en harmonia i equilibri al marge de la civilització moderna. Es pot trobar molta informació sobre les particularitats d’aquest poble extraordinari, així que em limitaré aquí a ressenyar el que vaig veure amb els meus propis ulls i el que em van explicar pel bosc.

Davant l’Ousseni i jo van preparar paranys d’allò més sofisticats amb tiges, branques i fulles. Preparen llaços en un forat a terra que, en posar-hi la pota, s’emporten les preses pels aires i queden penjades fins que ells les van a buscar. I com recorden, en aquesta selva sense camins visibles, on han posat les trampes? Ens mostren un sistema de senyalització de rutes a base de trencar o doblegar fulles dels arbustos en diferents direccions.

Regiren els caus i els troncs caiguts (un introdueix la llança per un costat i l’altre s’espera a l’altra sortida per si s’escapa un animal), exploren soques i s’enfilen com si res a arbres altíssims… Es coneixen tots els racons i, descalços com van, cap de nosaltres podria somniar en igualar la seva velocitat ni que portessim les millors botes. Ens estampariem contra el primer arbre o ens enganxariem el peu en qualsevol arrel. Ells es mouen com un llamp, fins i tot de nit (!). Fa basarda pensar en el risc de clavar-se al peu alguna de les moltes branques trencades, i sovint esmolades, que emergeixen del terra de fulles de forma amenaçadora. Però és rar que es tallin els peus: els tenen durs com sabates.

Si es fereixen, però, saben quina planta han de trobar de seguida. Ens ensenyen aquest eficaç “antibiòtic” de la selva i fan una demostració de com s’apliquen la pasta blanca amb una fulla a la cama, per exemple. “En dos o tres dies d’aplicacions es curen”, em tradueix el guia.

Però la “farmaciola” natural del bosc no s’atura aquí: hi ha plantes medicinals per la panxa, per la pell, per l’amor… “L’amor?”. Sí, la Viagra dels Baka és una branca que pelen com si fos regalèssia i es posen a rossegar, sense empassar-se-la (només el poc suc que desprèn). Ens en dónen per provar-la. No té gaire gust. L’Ousseni se n’emporta de reserva, el molt murri. Llàstima que no poguem comprovar els seus efectes🙂

La “medicina de l’amor” dels Baka

A més de medicines i aliment (mandioca, fruites, etc.), les plantes els dónen… aigua fresca! Amb un cop de matxet talla una canya i de seguida l’alça i se l’acosta a la boca oberta cap amunt: cau un rajolinet d’aigua fresca. Em convida a tastar-la, mmm. Aquí no cal cantimplora per anar a caçar: barra lliure d’aigua de la selva.

Parada a un tronc caigut i de grans dimensions. Comencen a enfilar-s’hi i nosaltres al darrera, fent equilibris amb més dificultat que ells, que en un tres i no res es planten al capdamunt com si haguessin treballat al circ tota la vida. Aquest punt està més elevat, a uns 4 o 5 metres del terra, i amaga una sorpresa: a dins del forat hi ha un rusc. Els dos Baka posen la mà entre el brunzit de les abelles i s’emporten uns bons trossos de mel. Mmm, comencen a voleiar algunes abelles i, tenint en compte que estem a dalt d’un tronc a una alçada considerable del terra, decideixo girar cua a poc a poc. Si hem de córrer, jo necessito terra ferma. Però vaja, sembla que amb les abelles els Baka també conviuen en franca harmonia.

Veiem monos saltar d’arbre en arbre allà a dalt.

Trobem alguns forats sense tapar. Expliquen que a vegades posen llances a dins amb la punxa cap a munt i els tapen amb fulles i terra. Molt entenedor. “En temps de la guerra feien servir el mateix sistema per caçar alemanys, però amb forats més grossos”, em tradueix l’Ousseni. Glups.

Segueixen buscant rastres per soques, forats i troncs… però res. De passada ensenyen el refugi d’urgència en cas d’atac d’una fera: uns soques immenses d’un arbre gegant que formen una mena de gàbia natural. Es posen a dins i l’animal no pot entrar. Ho feien servir per protegir-se dels elefants, per exemple, quan encara n’hi havien en aquesta regió. Un cop darrera la barrera de troncs (com si estiguessin a un “encierro” als Sanfermines), s’avisa els companys per venir a distreure la fera i escapar-se per l’altre costat.

M’ensenya una gran fulla verda de tija gruixuda. La talla, li dóna la volta i pica suaument amb el matxet contra la part escapçada de la tija: toc, toc, toc… Sorprenentment, el so greu creix a dins la selva i ressona lluny: bum, bum, bum… Ho fan servir, diu, per demanar ajuda als altres Baka si es troben cara amb un porc senglar, per exemple, i no poden cridar per no espantar l’animal… o enfurismar-lo i que es llanci a l’atac.

S’està fent de nit i cal tornar al campament. Els altres tornaran aviat de la cacera i prepararan el sopar. Aquí es pon el sol cap a les 6 de la tarda, però com que estem en un bosc molt espès i d’arbres altíssims, la llum arriba amb poca força, com esmorteïda pel mantell natural de la natura. A quarts de 6 ja resulta difícil veure-hi alguna cosa. A ells tant els hi fa, però. Podrien seguir caminant de nit sense problema.

També comença a fer fresqueta i ells van coberts únicament amb una mena de teixit fet d’escorça que es pengen d’un cordill a la cintura. Les dones, faldilles de fulles seques i res més. Per això al campament sempre hi ha petites brases enceses, a fora i dins de les tendes.

Una fotografia obligada: les dents esmolades dels Baka. Se les llimen per menjar millor la carn. Per llimar-se-les,  mosseguen fort un pal i… paciència. Fa força mal, diuen.

Arribada al campament, que ja està molt animat. Quasi és negra nit i es veuen piles de carn fresca esperant per ser trossejades i rostides. La cacera ha anat bé. Homes, dones i nens es concentren al voltant dels petits focs. Nosaltres, asseguts a un tronc, ens conformem amb uns espaguettis amb salsa de tomàquet. Comença la festa….

P.S.: No tota la carn era fresca del tot. Quan tallaven el cervallet vaig veure una pila de cuquets blancs a dins, disfrutant també d’una bona festa… Suposo que algunes preses passen a les trampes un cert temps fins que els Baka les van a recollir. Però cap problema, el foc ho mata tot. Bon profit.

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Àfrica, Camerun y etiquetada , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s