Visita als pigmeus (i 5): Epíleg

Foto de comiat de l'Ousseni amb els Baka

Últimes curiositats dels Baka que em venen al cap mentre ens dirigim a Yaoundé per una pista complicada per les últimes pluges.

Com que munten en poc temps els “mungulos” (les seves tendes de branques i fulles), els Baka poden canviar de lloc el seu campament amb facilitat. Practiquen un cert nomadisme dins la selva tropical segons els convingui. Però el més curiós és el “nomadisme” que practiquen, a la seva manera, alguns homes Baka.
– Quan surten de cacera, a vegades arriben a un altre campament Baka i un dels homes decideix quedar-s’hi amb una dona d’allà- em revela l’Ousseni.
– I deixa la seva família de l’altre campament?
– Sí, no tenen cap problema, poden estar fora unes setmanes o mesos amb aquesta altra dona, si els ve de gust.
– Però… al menys avisen, no?- em plantejo jo.
– Si han sortit en grup, els altres dos o tres ja ho expliquen quan tornen al campament. Si hagués sortit sol, es pensarien que li ha passat alguna cosa i anirien a buscar-lo.
– És clar.

MÀGIA “BLANCA

He oblidat explicar una cosa… màgica. Els Baka m’han ofert un gran espectacle de dansa i cants, però jo també hi he posat de la meva part. A banda de ballar amb ells, amb més voluntat que encert, els he fet un parell de trucs de màgia amb cigarrets i monedes i haig de dir que he causat veritable sensació.

Han rigut, els he deixat amb els ulls oberts com taronges i han esclatat els aplaudiments. A l’Àfrica, especialment quan hi ha barreres idiomàtiques, fer de Juan Tamariz m’ha reportat sempre un èxit de públic considerable als racons més impensats, ja fos a una parada d’autobús a Etiòpia tornant de les cataractes del Nil Blau, a una petita illa de les Querimbas a Moçambic o a un grup de nens del barri de Lomé (Togo). Bé, l’excepció va ser a Gàmbia, l’any 1994, quan vaig fer desaparèixer una moneda de 100 francs CFA d’un nen que venia coses al carrer: encara deu estar corrent, ara, amb els ulls saltant-li de les òrbites, posseït pel terror. Es va pensar que havia fet màgia de debò. Jo vaig esvair-me discretament per si de cas venia algú a buscar-me les pessigolles per exercir de bruixot sense llicència… o fer-me alguna cosa pitjor.

EPÍLEG

L’hospitalitat i fortalesa dels Baka m’han deixat un record tendre, però al mateix temps és difícil esborrar del cap la visió de les panxes inflades dels infants, sens dubte una conseqüència de la mala nutrició i els paràsits. Em va explicar l’Ousseni, amb la seva visió optimista i d’admiració cap als pigmeus, que ells coneixen unes herbes de la selva que, arribats a una edat concreta, les donen als nens per netejar el cos de bactèries i infeccions i començar a lluir una panxa normal.

La malnutrició només és una de les diverses amenaces que pateixen. La realitat és que -tal com es pot llegir en molts reportatges i estudis-, tot i la seva extraordinària adaptació al medi i als seus recursos naturals, com les plantes medicinals, els Baka i altres pobles pigmeus de l’Àfrica Central no han pogut escapar a la plaga de malalties, moltes d’elles “importades”, com la sida. L’index de mortalitat ha anat creixent. I és que és difícil mantenir l’aïllament, sobretot en campaments propers a llocs habitats, que propicien els contactes de tota mena… És un altre dels perills que assetgen la cultura Baka en l’actual globalització, a més de la deforestació o la degradació del bosc tropical, les pressions d’altres pobles veïns o fins i tot els eventuals conflictes armats.

(Uns dies més tard, al poble coster de Kribi, tindré oportunitat de visitar un altre poble pigmeu del Camerun, però no els Baka sinó els Badgeli. No volia anar-hi perquè m’havien advertit que, com que és molt a prop d’un nucli força turístic, el contacte freqüent amb els visitants comença a tenir conseqüències –negatives– visibles. No vaig poder evitar que em portessin a veure’ls com a colofó “obligat” d’una excursió (que sí que val la pena) riu amunt en piragua partint de les cataractes de Lobé. I, certament, la impressió d’aquesta fugaç, depriment i mecànica visita “turística” no va ser gaire edificant…)

Acabo aquest “post” agredolç enllaçant de Youtube alguns vídeos interessants sobre diferents pobles pigmeus, i trenco així la norma general d’aquest blog d’aportar només material propi. Però és que jo no portava càmera de vídeo i, certament, el so i el moviment són aquí molt il·lustratius per aproximar-se a la cultura pigmea:

Una divertida cançó del músic camerunès Donny Elwood que mostra, per exemple, com els pigmeus es llimen les dents. Una mena d’himne que clama de manera didàctica pel respecte a aquest poble.

“Michelle Kisliuk Teaches Vocal Ensemble”: una professora d’etnomusicologia ensenya una cançó pigmea a un grup de nord-americans. Sembla que coneix la seva cultura des de fa uns 25 anys i ha arribat a aprendre la seva dificilíssima polifonia vocal. Impressionant.

“The Polyphonic Singing of the Aka Pygmies of Central Africa”. Un reportatge de la UNESCO

I un grup de pigmeus Baka fent cants espirituals al bosc

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Àfrica, Camerun y etiquetada , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s