Per què ja no col·laboro amb ONGs

No, no estic en contra de les ONGs, així en general (tot i que podríem obrir un llarg debat). Però ja fa temps vaig decidir que no col·laboraria més, com a fotògraf, amb les ONGs. He tingut unes quantes experiències decebedores, que es poden resumir breument així:
Et venen corrents a demanar unes fotografies per a una exposició, revista, projecte, etc. sobre Àfrica, bla bla bla i normalment tenen molta pressa, les volen ara (i gratis, no cal dir-ho: ells defensen una causa noble que exigeix que tothom s’agenolli davant la seva divina tasca, encara que alguns viatgin gratis després a veure els resultats dels seus magnífics projectes) però quan ja les han fet servir i els has solucionat el problema:
– Aquella pressa inicial desapareix de sobte i tens molts problemes en recuperar el teu material, si és que el recuperes. A casa no te’l porten, això segur.
– La persona que et va demanar el favor i es va responsabilitzar de tot, etc…. ja no contesta les trucades (“és que ara ja no ho porto jo”, t’acabarà dient un bon dia)
– Si s’ha fet malbé alguna cosa, no esperis que t’ho paguin
– La falta de rigor, de paraula, de professionalitat, de respecte a l’autor que ha donat el seu temps i el seu material és moneda corrent.
– I és clar, qualsevol falta és excusable: ELLS TREBALLEN VOLUNTÀRIAMENT PER A UNA BONA CAUSA

Cada vegada que em passava això deia “mai més”… però hi tornava a caure: sóc de bona fe. La gota que va vessar el vas és aquesta:
Em demanen fotos per una exposició sobre un projecte de Costa d’Ivori, un país que no he visitat i, per tant, no tinc fotos. “És igual”, diuen, “les problemàtiques són les mateixes” (que era una manera de dir, suposo, que “la gent no notarà que aquests negres són senegalesos i no ivoriencs: tots són negres”).
També els he avisat que jo no faig fotos de la misèria. És igual, la noia que ve a casa tria unes diapositives (fa anys d’això) però les ha d’ensenyar a la reunió i tal. No vull deixar el material original però, finalment, davant la seva insistència i jurament d’integritat, sóc tant ingenu de creure que la setmana següent, pocs dies després, m’ho tornarà tot intacte i jo faré les còpies en paper.
Resultat: passen dies, setmanes, un mes, dos mesos… i la noia no contesta els meus missatges. Un dia veig un anunci d’inauguració d’una exposició de fotografies de Costa d’Ivori organitzada per la mateixa ONG. Però l’autor és un altre. Primera notícia, ningú m’ha dit res de res. Finalment vaig recuperar les diapos, per sort. Excusa: “és que jo abans no treballava i ara sí, així que no tinc temps, he deixat el tema i ho porta algú altre”. Tal qual.

Per això, i per moltes altres coses que seria llarg d’argumentar, ja no col·laboro més amb ONGs.

Amb una honrosa excepció que explicaré al següent post.

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Àfrica y etiquetada . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s