Corisco: bengas i sorra blanca (crònica d’un viatge a Guinea Equatorial, maig-juny 2001)

Cases del Sr. Hinestrosa a Corisco

Ha costat arribar a Corisco i ha costat encara més fer el camí fins a casa l’Hinestrosa. Bon senyal:: allò que és difícil d’aconseguir sempre té el seu premi.

Però un cop hem superat sense gaires problemes el tortuós camí de sorra -les fulles de palmeres que hi han posat han evitat que el nostre 4×4 es quedés clavat al mig- començo a pensar que, si ha estat complicat arribar aquí, tampoc deu ser fàcil sortir-ne.

El Miguel ho descobreix aviat. Ara té pressa per tornar perquè la seva mare és a l’hospital però no se sap mai a quina hora surt el(s) vaixell(s) de Somagec cap a Cogo. El millor és ser a Punta Italo abans de les 6 del matí. Ha perdut el de dissabte al matí i diumenge no n’hi haurà cap perquè és festiu i ningú treballa (aniversari del President). El dilluns, de rebot, també. S’haurà de quedar fins dimarts. Important: el dia abans de marxar cal passar pel cuartelillo perquè l’autoritat et signi el permís de sortida per pujar al vaixell.

El Sr. Hinestrosa, amb el mapa de Corisco

Jo estic feliç perquè no tinc pressa per tornar i és fàcil deixar-se envair pel ritme pausat de l’illa i la sensació d’estar al cul del món. Bany a la platja davant l’habitació (15.000 CFA per nit), una birreta a la terrassa respirant la brisa, una xerrada amb el Santiago Hinestrosa i la seva dona Fidela, una vista al mapa de l’illa que té emmarcat…

Corisco és terra de Bengas. Aquí, em diuen, els Fang no s’atreveixen gaire a entrar-hi. Ideal per aïllar-se de les tensions del continent. L’únic que passa és que tothom està molt enfeinat amb Somagec i els treballs de l’aeroport. Molts han deixat de pescar, fins i tot. Trobar algú que t’acompanyi a un passeig per l’illa a peu és difícil. Som a Àfrica i no trobo ningú que em vulgui fer de guia!! Increïble!

Una altra curiositat de Corisco: aquí no hi ha ni un mercat. Un tros d’Àfrica sense mercat!?! Aquí la gent menja del mar, compra quatre coses de primera necessitat a alguna botigueta (inclosa la cervesa) i la resta ve de fora en vaixell.

L’illa de Corisco, que va ser portuguesa al segle XVII (va ser un centre del tràfic d’esclaus) i va passar a Espanya el segle XIX (aquí va arribar el basc Manuel Iradier la dècada de 1870), estava sota el regne de Bonkoro I, succeït pel seu fill Bonkoro II. Desterrat pels espanyols, va acabar pujant al tro Munga pare i fill abans de dissoldre la longeva monarquia sota el domini colonial.

Com que no porto guia ni mapes, copio al bloc un croquis del mapa de l’Hinestrosa i me’n vaig a caminar pels 15 km2 de l’illa en direcció nord pel litoral, cap a Ibenga. Pel camí em trobo un home que em diu que trobaré la seva dona, Filomena, a una casa amb roba estesa a fora. “Ah, no, ahora no está – rectifica- Ha ido a un entierro. Un niño: malaria. Era muy fuerte pero se quedó sin sangre”.

A la sorra de la platja hi ha varats dotzenes i dotzenes de gegantins troncs de fusta, la majoria amb marques escrites d’una empresa fustera. Diuen que són troncs extraviats des de la costa de Gabón i acaben morint aquí.

Als voltants d’Ibenga (no sé ben bé on sóc) acompanyo una dona que va a buscar aigua al riu amb la seva filla. És una zona enfangada, on hi ha poca aigua i vegetació força espessa. Ha vingut també un home, que em diu que per aquí hi ha un cocodril. La dona ha de mirar si hi és abans de posar-s’hi. A uns 4 o 5 metres del lloc on ha omplert la galleda, la dona dutxa la filla a l’aigua estancada.

– Ahora hay poca agua, es la época seca. Y cuando el río se seca del todo los cocodrilos tienen que salir a buscar comida– diu l’home.

– ¿Y atacan a las personas?

– A veces

Torno. Un bany al mar, quatre xuts amb un noi de la casa (la porteria són els pals de l’estenedor) i dinar de la Fidela (arròs, patates, peix amb salsa de “chocolate” i mandioca). Migdiada, posta de sol, lectura, una birra… M’agrada Corisco.

Tinc les cames acribillades de picades, segurament dels “djen-djen”, insectes molt petits però cabrons.

La casa on som data de 1960, excepte els annexos més moderns. La va construir el mateix Hinestrosa quan tenia 30 anys. M’explica la història quan ja és fosc i ja no queda res més a fer que explicar històries en aquest racó de món. L’única visita és la d’uns marroquins que treballen a l’illa i al vespre molt sovint venen fer un pícnic a la terrassa. Es porten el seu propi menjar i compren alguna beguda a la Fidela. Després sempre deixen alguna cosa d’obsequi.

Avui fan massa el tonto amb el seu 4×4 i es queden clavats a la sorra. Tarden una bona estona a sortir-ne perquè el conductor, inexpert, ha donat massa gas i ha ensorrat molt més el vehicle.

Ja es veu: costa força sortir d’aquí.

Al cap d’una estona l’Hinestrosa apaga el grup electrògen i les cases es submergeixen en l’obscuritat més absoluta. (Es veu que quan l’Hinestrosa marxa uns dies i es queda sola la Fidela, ella no sap engegar els generadors i passa aquells dies sense llum. Passa por).

Demà toca anar a Arena Blanca, el mític banc de sorra banyat per dues aigües de colors diferents.

Fidela

Hinestrosa

Pista del futur aeroport

Camí de sorra per arribar a la casa d’Hinestrosa

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Guinea Equatorial y etiquetada , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

2 respuestas a Corisco: bengas i sorra blanca (crònica d’un viatge a Guinea Equatorial, maig-juny 2001)

  1. marilen dijo:

    Bueno yo como guineana i parte corisqueña corisco es de todos los guineanos que aman i cuidan su tierra… i si tienes ocasion visita annobon la isla de mi padre es maravillosa sencillamente… gracias por haberme mostrado a mi i al resto de personas mi pais un poco olvidado… suerte en tus proximas aventuras

    • Gracias por tu comentario, amiga corisqueña. Quería visitar Annobón pero no pude por falta de tiempo y temía perder el vuelo semanal de vuelta… En algún post anterior hablo de esta isla lejana, donde algunas familias se apellidan como mi ciudad, Sabadell. Conocí a algunos annobonenses en MAlabo, todos muy simpáticos.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s