Corisco: la platja de la fi del món

Caminar fins a Arena Blanca sota aquest sol implacable és com fer la travessia del desert. Però poc després de sortir de casa de l’Hinestrosa parem un camioner que, sense cap problema, accepta desviar-se del seu camí per acostar-nos, a mi i al Miguel, a aquesta punta de sorra (blanca, és clar).
El conductor, que és de Burkina Faso (aquí treballen un grapat de oest-africans), segurament agraeix trencar la seva rutina diària i prémer l’accelerador fins a la platja per imaginar-se momentàniament que és al Paris-Dakar. Jo també li agraeixo una mica d’adrenalina en aquesta petita illa oberta en canal per una polsosa carretera monopolitzada pels camions i els 4×4 de les constructores.

Arribem a Arena Blanca amb una derrapada que deixa unes profundes roderes a la sorra i saltem a gaudir del paisatge amb el motor apagat del petit camió. Efectivament, la punta allargada i blanca del banc de sorra s’endinsa al mar i dibuixa dues ribes amb aigües de tonalitat diferent: clara i fosca.
Com que és improbable que algun altre vehicle s’acosti per aquí en el que queda del dia, decidim que la parada és breu i tornem a Punta Italo amb el burkinabé.

Però no volia deixar Corisco sense tornar a Arena Blanca amb més temps. I sol. Hi ha poques oportunitats de sentir-te a la fi del món i aquesta n’és una, així que l’endemà, dilluns, hi torno tot sol i sense pressa. No em costa trobar un 4×4 que m’hi deixi. Quan se’n va, assaboreixo la sensació de caminar per la sorra, sol, en silenci, sota la fuetada del sol, per la punta cada cop més prima i fràgil, cap al final d’Arena Blanca.
Recomano l’experiència: vas veient com l’aigua turquesa de la riba esquerra i l’aigua blau marí de la dreta es van acostant. La platja esdevé un camí estret de sorra fràgil, que sembla a punt de ser engolida per sempre pel mar (i tu també) i el més màgic és arribar al punt en què els teus peus estan banyats per les ones de les dues ribes. Unes ones que s’ajunten, es barregen i, si mires cap a alta mar amb l’illa a la teva esquena, et proporcionen la sensació única de ser al mig de l’oceà, al mig del no res, com si la terra hagués desaparegut sota els teus peus i comencessis a enfonsar-te

Després de compartir això amb algunes gavines, res millor que banyar-se en pilotes una bona estona (no gaire lluny de la platja: em sembla que córre algun tauró per aquestes aigües transparents) i, com que no haurà vingut cap cotxe a buscar-te, agafar energies per caminar (amb bona reserva d’aigua).

Volia arribar a Punta Italo per la costa però se’m va acabar l’aigua, les roques que em trobava pel camí eren cada cop més esmolades,  a més de mullades i relliscoses. Vaig decidir provar sort per un camí incert intuït entre unes palmeres. Afortunadament, a una casa sorgida del no res vaig trobar una dona que em va treure d’una nevera una aigua i una llauna de Tònica pel camí. Seguint les seves indicacions, vaig acabar sortint a la pista de l’aeroport en construcció, on, suant com un porc, encara vaig haver de caminar uns quants centenars de metres entre arbustos i la grava de la pista fins poder parar un camioner compassiu.

Un pepesup per dinar i un bon repòs a l’ombra em van tornar les energies.

 

 

© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Àfrica, Guinea Equatorial y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s