Camerun 2012 (6): Foumban, la ciutat que resa de dia i balla de nit

Que un Sultanat tan poderós i venerat com el de Foumban tingui una vida nocturna tan animada no m’ho esperava pas. I és que, a l’Àfrica (i a tot arreu), no t’has de refiar de les aparences ni donar res per suposat.

Quan va tombar la nit al Royaume Bamoun i els càntics de la mesquita ja quedaven molt llunyans, a casa ens vam preparar per sortir. Havíem passejat per l’esplanada del Mont Sagrat, on la gent aprofitava per fer esport o xerrar al voltant de l’arbre a l’hora del crepuscle, i ens havíem modat una mica després de sopar.

L’Awa ens va donar una lliçó de la capacitat de “metamorfosi” de les dones africanes: després de veure-le en roba d’estar per casa i xancletes, va aparèixer tan arreglada que semblava una altra persona.

“C’est la Métamorphose!”, va deixar anar el meu maître Ousseni.

Foumban es va transformar, també, i la primera parada a un petit local de “música tradicional” va ser una catarsi de ritmes i cants hipnòtics entre un públic cerveser que començava a acusar els efectes de les Castel de mig litre que omplien les taules. Tot un contrast. L’atmosfera etílica d’aquella cantina fosca, amb parets brutes de blau cel descolorit i pósters de Mützig estripats, amagava uns músics sorprenents.

Acompanyat d’instruments tradicionals, un vigorós cantant vestit amb samarreta del Bayern de Munich dirigia tonades repetitives i certament embriagadores a diferents espectadors, com nosaltres. La gent li donava bitllets i l’Awa ballava amb delit.

Tot seguit, la dona que tocava un balafon d’allò més rudimentari -però amb un ritme increïble- al costat d’uns iaios que semblaven la versió camerunesa-bamoun del Buena Vista Social Club però sense pressupost, va prendre el relleu al micròfon i va portar el concert al clímax.

Quan vam abandonar el local encara sonava la música i la cosa anava per llarg. Vam rematar la nit a l’Olimpia, un ampli “cabaret” -així es coneixen els locals amb música en viu- que ens va rebre amb una banda estrident i una pèssima sonorització. Quan començava a aclucar els ulls pel cansament i ja havíem decidit tirar cap al llit, però, el grup va fer un gir amb un ‘set’ de contagiós soukous i n’dombolo congolès (tipus Pepe Kallé, Kanda Bongo Man, Koffi Olomide o Wenge Musica) que ens va revifar de cop i ens va fer moure els malucs una bona estona més. Uau, pura festa per ressucitar un mort.

 

 

 
© Text and Photos by Carles Cascón. WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Camerun y etiquetada , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s