Camerun 2012 (9): La Festa del Treball a Mbouda: pa, condons i bitllets falsos

1 de maig de 2012.- A diferència d’Europa, on és un dia de reivindicacions i de protesta en general, a països africans com el Camerun el Dia del Treball representa, cada 1 de maig, una jornada realment de festa que tothom espera per no perdre’s la gran rua oficial.

Hi desfilen delegacions de gran varietat de professions, col·lectius, gremis, institucions… Fins i tot bancs o cooperatives de crèdit, conductors de moto-taxis, forners o fotògrafs de bodes i batejos. És un ampli i colorit ventall, en definitiva, de la rica societat camerunesa, ja que tots es posen els uniformes ben planxats i passegen per l’avinguda més gran del poble amb banderes, estendards, insignies, pancartes, medalles o condecoracions i -aquí ve la part més divertida- els objectes o elements més distintius del grup que representen: pa els forners, càmeres i carrets els fotògrafs, bitllets els banquers, etc.

En el nostre periple pel País Bamiliké, a l’Oest del Camerun, l’Ousseni i jo ens topem amb la celebració quan creuem el municipi de Mbouda i, com que l’eix central està tallat, aparquem i anem a contemplar la desfilada.

Envoltat d’una expectació semblant a la que trobariem, a casa nostra, a una cavalcada de Reis, una rua de carnaval o la passada de Sant Antoni, l’esdeveniment reuneix centenars d’espectadors, controlats per la mirada poc amiga dels militars de torn, que els mantenen a ratlla amenaçant-los amb la porra. A la part central de l’avinguda, una tribuna acull les autoritats.

Bromes

I comença l’espectacle. Els comentaris del públic, de broma en broma, van pujant de to i al final acaben enfotent-se literalment dels desfilants. Per exemple, passen els grups de bancs i cooperatives de micro-crèdits sostenint bitllets de milers de CFA i algú crida “són falsos, són falsos!”. Rialles generals. “Donnez moi ça!”, implora un altre.

Passen els fotògrafs amb la càmera al coll i, atenció, llancen a la gent carcasses de pel·lícules buides com si fossin caramels! Evidentment, ningú s’ajup a recollir-les. També porten grans ampliacions, com retrats o paisatges. Com que estan un pèl descolorides (deuen portar força temps exposades a l’aparador del seu estudi), un home els crida: “Photocopie, photocopie!”. Més rialles generals.

De sobte, després de veure passar tranquil·lament col·lectius de dones i homes elegantment guarnits, arriba la “Boulangeire” amb el “pain bien fait” i la rua, en dos segons, es descontrola. Resulta que els forners porten barres de pa a la mà i, no se sap per què (potser perquè després ja no sabran què fer-ne, de les barres), un d’ells té la brillant iniciativa de llançar la seva baguette al públic. Més ben dit, en comptes d’acostar-s’hi i regalar-la educadament a algú (deu considerar que això és perillós per a la seva integritat), la llença cap a ells però no arriba gaire més enllà del mig de la carretera, tal qual, a uns tres o quatre metres del públic, i de seguida es produeix un motí per atrapar-la. Gest que, automàticament, repeteixen tots els altres forners, amb les conseqüents baralles per endrapar algun crostó. Més crits i rialles. Començo a entendre per què els bitllets eren falsos.

Per últim, un grup d’infermeres (o metgesses, o farmacèutiques), passen amb el seus gorros blancs, portant medicaments. Al mig, una dona exhibeix un gran penis de fusta amb un condó posat. És el vessant pedagògic del Dia del Treball al Camerun. No llencen paquets de condons, però. De fet, si les metgesses són tant de fiar com els fotògrafs o els banquers, millor seria no agafar-los…

P.S.: He comès el gran error de demanar permís a un militar per fer fotos (el 1991 vaig tenir una desagradable experiència a Burkina Faso amb el tema dels suposats “permisos” que em va costar una llarga detenció a la “gendarmerie” fins que vaig subornar una mica els polis) i el paio, malgrat l’evidència que es tractava d’un acte públic, va decidir que la resposta era NO.

Ja se sap: els militars africans sempre veuen problemes a tot arreu. Davant del dubte, sempre hi ha “un problème”. Així que vaig guardar la càmera reflex i… vaig treure dissimuladament la compacta per fer fotos d’amagat. Si calia tirar des de primera línia, res millor que passar-li la càmera a l’Ousseni i ell, com que no havia demanat permís i és camerunès, en feia sense problemes (les dues fotos dels forners publicades en aquest post en realitat són seves, gràcies; la resta són meves).


© Text i fotos de Carles Cascón.
WARNING: PUBLISHING IN PRINT OR DIGITAL MEDIA IS STRICTLY FORBIDDEN UNDER PENALTY OF LAW

Acerca de Carles Cascón

Periodista y fotógrafo de Sabadell (Barcelona)
Esta entrada fue publicada en Àfrica, Camerun y etiquetada , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s